Les raons dels déus [fragment I]

Publicado en 5 Junio 2010

Les-raons-dels-deus-I.jpgÉs important distingir entre religió (organitzada) i religiositat, tant si aquesta és espontània com si va encaminada a la formació de sants, vidents, profetes o divinitats. El sentiment que tot és sagrat, que una intel·ligència única anima tot el que existeix, que per la vida hi corre un cant, una celebració universal, és també molt difós fora dels límits de les religions i alimenta experiències alienes a qualsevol estructura eclesiàstica. Hi ha persones profundament religioses que afirmen que es comuniquen amb Déu, però això també li passa a qui no és devot d’una església. Les religions organitzades, amb els seus indiscutibles postulats de fe, posen sovint grans impediments en el camí del coneixement, en el camí de qui es dedica a una recerca espiritual.

El gran problema és que normalment cada religió pretén ser l’única que té la veritat suprema i combat sense treva descreguts i infidels, renegant si cal de tots els seus principis més sagrats. Això és més comprensible quan es tracta de cultes que lloen diferents divinitats, ja que podem creure que competeixen entre si. Però és sorprenent que es doni el cas en religions revelades per un mateix Déu. Jueus, cristians i musulmans («els pobles del Llibre», és a dir la Bíblia, com els anomena l’Alcorà) han lluitat entre ells i s’han perseguit recíprocament i amb ferocitat extrema al llarg dels temps. L’Alcorà descriu amb força aquesta rivalitat en la qual vincula els musulmans de la mateixa manera que els seus predecessors. Els jueues diuen: «Els cristians s’equivoquen», i els cristians diuen: «Els jueus s’equivoquen»; i això no obstant ambdós llegeixen el Llibre. [...] Diuen: «Feu-vos jueus, o bé, feu-vos cristians i descobriu el camí correcte.» Vosaltres responeu: «No. Nosaltres seguim el camí d’Abraham el just, que no era cap idòlatra.» [...] Si arribesin a creure com vosaltres, trobarien el camí correcte, mentre que si se n’aparten, se separaran. [...] Déu ho sent tot i ho sap tot. Un sol Déu per a moltes religions, que ni tan sols s’accepten recíprocament. Quina conclusió se’n pot treure? Que hi ha algú que enreda? És difícil de dir. Per molt que la voluntat divina sigui inescrutable, no és fàcil imaginar-se un Déu que enfronta entre si les úniques persones que li presten atenció.

Escrito por Francesco i Luca Cavalli-Sforza

Etiquetado en #RACIOCINIO

Comentar este post