L'arbre domèstic

Publicado en 3 Julio 2011

L-arbre-domestic.jpg

En aquesta vida he tingut molts secrets. Però un dels més grossos, potser el que estava més en pugna amb la veritat oficial, és el que ara trobo oportú d'explicar.
 
Un matí, en llevar-me, vaig veure que en el menjador de casa meva havia nascut un arbre. Però no us penseu: es tractava d'un arbre de debò, amb arrels que es clavaven a les rajoles i unes branques que es premien contra el sostre.
 
Vaig veure de seguida que allò no podia ésser la broma de ningú, i, no tenint persona estimada a qui confiar certes coses, vaig anar a trobar la policia.
 
Em va rebre el capità, amb uns grans bigotis, com sempre, i duent un vestit l'elegància del qual no podria explicar, perquè el tapaven els galons. Vaig dir:
 
—Us vinc a fer saber que en el menjador de casa meva ha nascut un arbre de debò, al marge de la meva voluntat.
 
L'home, vós direu, es va sorprendre. Em va mirar una bona estona i després digué:
 
—No pot ésser.
 
—Sí, és clar. Aquestes coses no se sap mai com van. Però, l'arbre és allí, prenent llum i fent nosa.
 
Aquestes paraules meves van irritar el capità. Va donar un cop damunt la taula amb la mà plana, va alçar-se i m'agafà una solapa. (Allò que fa tanta ràbia.)
 
—No pot ésser, dic —repetí—. Si fos possible això, seria possible qualsevol cosa. Enteneu? S'hauria de repassar tot el que han dit els nostres savis i perdríem més temps del que sembla a primer cop d'ull. Estaríem ben arreglats si en els menjadors de ciutadans qualssevol passessin coses tan extraordinàries! Els revolucionaris alçarien el cap, tornarien a discutir-nos la divinitat del rei, i qui sap si alguna potència, encuriosida, ens declararia la guerra. Ho compreneu?
 
—Sí. Però, a despit de tot, he toca l'arbre amb les meves mans.
 
—Apa, apa, oblideu-ho. Compartiu amb mi, només, aquest secret, i l'Estat pagarà bé el vostre silenci.
 
—Ja anava a arreglar un xec quan es mobilitzà la meva consciència. Vaig preguntar:
 
—Que és d'interès nacional, això?
 
—I tant!
 
—Dons no vull ni un cèntim. Jo per la pàtria tot, sabeu? Podeu manar.
 
Al cap de quatre dies vaig rebre una carta del rei donant-me les gràcies. I qui, amb això, no es sentiria ben pagat?

Escrito por Pere Calders

Etiquetado en #LITERATURA

Comentar este post

Levemente 07/11/2011 19:01


¡Ahora sé dónde se mete el otoño que no llega a mi ciudad!... Bueno es saber en qué lugar buscarle si vuelve a ausentarse.


Amkiel 07/12/2011 21:38



Una ciudad sin otoño es como un bosque sin tranvía.