Igual, però diferent

Publicado en 12 Diciembre 2009

Igual perodiferentFa anys, la Televisió Espanyola em va contractar un programa en el que jo ajuntava dues persones que tinguessin experiències similars però des de punts de vista diferents. Per al primer programa estava previst que hi participessin un monjo cartoixà i un pres de la Modelo parlant de la seva experiència comuna: la soledat. Després seguia un cirurgià i un carnisser (hi ha cirurgians que són molt carnissers, i carnissers que operen com cirurgians, ¿oi?), un taxista i un corredor de ral·lis, etc.

I és que tot depèn des d’on et miris les coses. A les seves Confessions, Jean-Jacques Rousseau explica que quan ell era petit i molt pobre, pràcticament un captaire, veia cada dia com les mares entraven a les pastisseries i compraven un pastís per als seus nens. Ell, que se’n delia, es va dedicar a guardar les monedes que recollia, i en un mes i mig va aconseguir prou diners per un pastís. Entrà aleshores a la pastisseria i en va demanar un. Però trenta anys després, quan escriu això, recorda que quan li van donar el pastís es va posar a plorar «¿Per què?» es pregunta. Perquè allò que realment hauria volgut és que algú li donés un pastís, no pas comprar-lo ell. I fou en el moment d’entregar les monedes que es va adonar que ningú no li’n regalaria mai cap... I és cert: tot sovint, el que podem pagar no ens serveix. El que voldríem és algú que ens ho donés, voldríem una mamà, voldríem Nostre Senyor. Al capdavall, també la caritat té raons que la justícia distributiva no coneix.

Però potser no sempre és bo això de mirar-se tant el melic, com fa Rousseau. Molts psicòlegs diuen que en els casos d’impotència masculina, per exemple, el pitjor que es pot fer és estar massa pendent de si es funciona o no. El que cal aleshores és oblidar-se’n, no pensar-hi. Hi ha un acudit que ho explica molt bé i sintèticament. Es tracta d’un senyor que porta una barba molt llarga i dos nanos que discuteixen sobre si aquest senyor dorm amb la barba per sobre o per sota dels llençols. Finalment decideixen demana-li-ho, i ell els contesta: «Mireu, no ho sé, no m’hi he fixat mai, pregunteu-m’ho demà». El dia següent li ho tornen a preguntar i el senyor respon: «Animals! Cabrits! Per culpa vostra no he dormit en tota la nit!»... De manera que aquell senyor sabia dormir si no es fixava on posava la barba; i a tots ens convé, penso, posar de tant en tant el pilot automàtic, i no pas sempre estar mirant «què sento», «què tinc», «què em passa», «què faig».

Ara bé, a vegades és molt rendible observar-se un mateix. El gran científic i aforista del XVIII G. C. Lichtenberg ―el mateix que sentenciava: «A la vida només vivim una cosa, la bellesa; la resta són aventures»― va sostenir, contra l’opinió mèdica de la seva època, que beure aigua durant els àpats era dolent; que el que era bo era beure entre àpat i àpat però no pas durant ―com avui tothom sap. O sia: que a vegades la hipocondria en sap més que la medicina; saber auscultar-se més que no pas escoltar-se «l’autoritat pertinent» del ram.

Recentment he tingut una experiència semblant referida al fet de fumar. Sempre havia tingut la sensació que quan deixava de fumar em sortia com una mena de «panxa» al cap; que em tornava més condescendent, més neutre; que les idees se’m feien romes, que les associacions d’idees esdevenien pastoses... Els metges em deien que tot això eren romanços; que, de fet, el tabac feia perdre la memòria, etc., etc. I bé, avui tots ens diuen que el tabac estimula els neurotransmissors, i que fins i tot és beneficiós per evitar l’alzheimer. És clar que fumar acaba matant, però que dóna agudesa mental és evident. Tot plegat em fa ara pensar que de vegades cal refiar-se més d’un mateix, de les pròpies sensacions encara que a força d’auscultar-se hom pot acabar tan guillat com Rousseau, sant Agustí o un personatge d’Ibsen qualsevol.

Escrito por Xavier Rubert de Ventós

Etiquetado en #RACIOCINIO

Comentar este post