Hauries hagut d'insistir

Publicado en 25 Diciembre 2010

Hauries-hagut.jpg

Es troben casualment a la sortida del teatre. Han passat trenta anys i han acumulat més de cinquanta quilos però són prou elegants per fingir que no els impressionen les decadències respectives. De l’època en què van viure junts en conserven la veu i la mirada, i de seguida recuperen les ganes de saber l’un de l’altre, prescindint de la tensió d’aleshores, quan, després de tres anys d’una felicitat que no han tornat a viure, es van separar. La conversa reactiva els records i acaben parlant de l’últim dia plegats, quan, encenent una cigarreta darrera l’altra, ella li va dir que ja no l’estimava. Ara, molt a prop del teatre on fa un moment han vist triomfar una companyia de joves actors, s’adonen que hi ha sentiments que es poden cauteritzar però mai fer desaparèixer. Mantenen una cordialitat afectuosa que, si fossin sentimentals, els commouria. Ella li recorda el color de les maletes i el moment, tan trist, de tornar-li les claus. Abaixant una mica la mirada, ella li diu: «Hauries hagut d’insistir». Ell entoma el comentari sense reaccionar. Es manté dempeus, amb el coll de l’abric aixecat i les mans a les butxaques, encara que de seguida percep la necessitat de canviar el rumb de la conversa i, amb habilitat, aconsegueix que parlin del que han fet, dels fills que han tingut (i perdut) i de les feines que els ocupen. En el moment d’acomiadar-se, amb la promesa de tornar-se a veure, saben que la incompliran. Ella, perquè no és partidària ni de les trobades d’exalumnes ni de sopar de tant en tant amb algun dels seus ex. Ell, perquè se sent desconcertat i una mica dolgut. Hauries hagut d’insistir. ¿Com s’insisteix quan et diuen que no t’estimen? Per descomptat que va pensar a contradir l’evidència i a seguir els consells d’alguns amics comuns, que li deien que estaven fets l’un per l’altre i que havia de lluitar per recuperar-la. Però, al final, va optar per una distància dràstica, com si s’hagués acollit a un programa de protecció de testimonis i hagués canviat de vida, de nom, de professió, de ciutat. ¿Lluitar? ¿Què volia? ¿Que, de matinada, entrés per la finestra com un Romeu tronat? ¿Que, disfressat de mariachi, capitanegés una serenata? ¿Que contractés un aviador acròbata que dibuixés damunt del cel una frase cursi? Qualsevol d’aquests efectes especials li semblaven propis dels que, per egoisme i orgull, no respecten la literalitat d’un —més clar, l’aigua— «No t’estimo». Aturat a la vorera, espera que el semàfor canviï de color. Ja no recorda l’esforç dels joves actors damunt l’escenari, ni la mirada d’il·lusió que compartien en el moment de rebre l’aplaudiment electritzat del públic. I l’entristeix adonar-se de la complicitat que haurien pogut tenir junts però també creu que quan et diuen que una història s’ha acabat, és important no insistir, no lluitar i posar-hi, de la manera més digna i ràpida possible, el punt final.

Escrito por Sergi Pàmies

Etiquetado en #LITERATURA

Comentar este post

gamma 02/28/2011 19:02


Yo me quedo con la idea del programa de protección de testigos para estos casos.
Debería cubrirlo la seguridad social.


Amkiel 03/09/2011 20:43



Aquí sólo se puede ser testigo de aquello que no sucedió.



Levemente 02/11/2011 21:42


Yo también me he puesto gafas... 8-)

De lejos... ¡y de cerca! La edad, que me empieza a volver presbítica, je.


Amkiel 03/09/2011 20:43



La edad nos vuelve del revés pero nos hace sentir derechos.



Levemente 02/10/2011 18:21


Multiopticas, Visionlab, Alain Afflelou, Ferderópticos… igual ayudan, je.


Amkiel 02/11/2011 20:18



Ya he ido y me han recetado unas gafas para verte de lejos, qué remedio.



Levemente 02/06/2011 12:49


"Mi secreto es muy simple: no se ve bien sino con el corazón; lo esencial... es invisible a los ojos", je.


Amkiel 02/07/2011 21:31



Ahora entiendo por qué me palpitan los ojos cuando te miro, je, je.



Levemente 01/09/2011 10:40


Nunca me he creído ese refrán ya ve usted. ¡Mujer de poca fe!


Amkiel 01/15/2011 20:56



¡Pero cómo! ¿Te has enterado? Pero si está escrito parcialmente en catalán. :0079:



carmenneke 01/03/2011 21:45


Yo lamento no saber catalán y no enterarme, que Sergi Pàmies me gusta mucho pero que mucho mucho, aunque me lo tenga que leer en traducción (por suerte, del propio autor).


Amkiel 01/05/2011 22:09



Pues a mí este último libro suyo de la bicicleta estática me ha gustado menos que el de las muecas al comer un limón.



Mariona 12/31/2010 01:45


L'amor fa estrall....el més fàcil sempre és insistir.


Amkiel 01/05/2011 22:08



Es més fàcil insistir però no pas més còmode.



Levemente 12/28/2010 17:23


¡Por el sagrado corazón... un médico para ese órgano, pero ya! O médica, vaya. Especialista en cirugía reparadora, claro.

Y cómo me alegro de no saber catalán para no enterarme...


Amkiel 01/05/2011 22:08



Ojos que no veuen, corazón que no sent.



Edda 12/26/2010 15:35


Insistir podría intepretarse como tratar de convencer. ¿Hay que convencer a alguien de que te quiera, de que la/le quieres? Yo creo que no.


Amkiel 01/05/2011 22:08



El amor es liviano cuando insistir es pesado.