El gust amarg de la cervesa [fragment]

Publicado en 20 Mayo 2014

El-gust-amarg.jpgTota aquesta cerimònia de penjar el quadre va estar feta amb poques paraules. Estàvem quiets, pensatius i ens sentíem bé amb nosaltres mateixos. De sobte, tots dos alhora ens vam mirar, i una cosa molt forta i molt fonda es va deixatar dintre meu i dintre d'ell, una cosa tan intensa que ens vam quedar enganxats pels ulls. Era una mirada bona i vellíssima, que va durar un temps inacabable i que cap dels dos no sabia com trencar. I que aspiràvem amb la golafreria amb què un vailet xucla amb la palla un granissat de llimona. Però les criatures vives no poden immobilitzar-se mai, perquè la vida és moviment; ni els quadres poden fer-ho, perquè els quadres, els bons quadres, també estan vius. La immobilitat és de l'altre món, del món de la mort i del silenci.

Vaig notar que jo m'estava despullant, sense dir res, amb una lentitud insòlita en mi, com si estigués fent d'esma un cerimonial desconegut. Fins que no vaig estar nua de cintura en amunt no em vaig adonar que ell no es despullava, que continuava igual, i que semblava greu i fosc, i que estava patint, com si tingués un mal endins tan indesxifrable com el missatge de Baltasar. Em vaig estar així, mig nua, mirant-lo, i ell no feia res. Res de res, ni un gest, però m'estava bevent amb els seus ulls: em mirava a mi, al fons de les ninetes, i no als meus pits, i tenia la cara turmentada i blanca. Aleshores em vaig estirar al llit, sense apartar-li la mirada, i vaig acabar de despullar-me, en silenci, lentament, com si fos una flor que deixés caure els pètals per mostrar al món el seu sexe groc i polsegós. A la fi va començar a mirar-me el cos, allà estirat, com una ofrena, i ho feia amb mòrbida concentració. Quan se'n va haver sadollat, de mirar-me, va abaixar el cap a frec del meu cos. Jo creia que m'anava a besar, per tota jo, però només anava recorrent amb el seu cap abaixat tota la meva pell: el pit, la panxa, el sexe... No sabia què feia, fins que em vaig adonar que m'olorava. Tenia ara els ulls tancats i m'olorava les aixelles, els mugrons; el clot del melic, la corba de les cuixes; els dits de les mans i els dels peus. Molt a poc a poc, i jo sentint la seva respiració especial —la de les persones que oloren allò que les torba—, que era un pessigolleig ardent, vaig aixecar els genolls i ell, obedient, ficà el nas entre les cuixes i m'olorà el pubis bategant i humit. No em va tocar, ni em va fregar, però va romandre amb el nas arran del meu sexe molta estona i jo embogia de plaer i expectació. Fora d'unes lleus contraccions en el ritme respiratori no va variar ni un bri tot el procés d'inspecció olfactiva del meu cos.

No, no em va tocar, en cap moment, ni amb les mans, ni amb la cara, ni amb les pestanyes ni amb la punta del nas. Però no va ometre ni un sol centímetre quadrat de la meva pell. Tota jo, allà nua, estirada sota l'ombra protectora del rellotger que escrivia al quadre, vaig rebre aquest estrany homenatge del meu amic Carles. Com un flascó de perfum, com un pa acabat d'enfornar, com la pell d'un animal que agonitza i va perdent l'escalfor que sura a sobre d'ell: jo era un objecte de culte, un culte religiós, en aquella llarga, amorosida, ardent i lenta recerca feta de sentors i aromes.

Va ser, sense contacte, l'acte sexual més bonic que dues persones podien arribar a fer mai de la vida.

Escrito por Isabel-Clara Simó

Etiquetado en #LITERATURA

Comentar este post