· Bocins d'històries VIII ·

Publicado en 18 Mayo 2013

Bocins-d-histo-ries-VIII.jpgTothom havia posat cullerada en aquella relació; n'hi havia que deien: això no funcionarà; altres murmurejaven: l'edat sí importa i al final ho veuran; els de més enllà comentaven: això no pot arribar a bon port; els de cap aquí criticaven: no tenen res en comú; fins i tot algú havia dit: no hi ha cap futur per ells... 

I cap d'aquestes persones, mai dels mais, s'havia parat a pensar que aquella relació era de dos, i que no els importava el que diguessin els altres, ja que amb el que tenien fins aleshores, ells ja en tenien prou: havien caminat durant molts anys sense conèixer-se, havien viscut vides intenses, havien tingut moments complicats... però també sabien que el dia que es van conèixer van tocar el cel amb la punta dels dits... i van fer la reflexió: el cel és molt gran i no ens volem perdre el que ens espera estant junts. Tan senzill o complicat com això...


En aquell poble tothom es coneixia o, millor dit, es reconeixia, perquè conèixer, el que es diu conèixer, ben pocs. Amb allò que es sabia dels demés, la gent muntava una estructura imaginària que acabava empresonant a cadascú dins d'uns límits imposats. I si algú se'n sortia del previst, se'l foragitava de la comunitat sense tan sols intentar ajustar abans els esquemes equivocats. Ja podies tenir set vides, com un gat, que totes serien considerades ben igual. A ciutat allò no passava, perquè ningú es coneixia i, sobretot, no es volia conèixer.

La Mireia i el Guillem s'havien enamorat un dia que tots dos havien baixat al pont sobre el riu Llobregat a veure els ànecs. Ella era d'Esparreguera i ell d'Olesa, fet que feia impossible el seu amor en qualsevol de les dues bandes del riu. Però on regnen els sentiments, la raó no en governa. I cada tarda, al posar-se el Sol, es trobaven sobre el pont, terra de ningú i, per tant, el lloc que els pertanyia. Fins que algú, potser algun pescador frustrat, va donar la informació i tothom es va assabentar. Expulsats i vexats pels respectius pobles es van tornar a trobar sobre el pont. Llavors, agafant-se de la mà, van pujar la barana de ferro vermell i es van llençar a l'aigua en una abraçada infinita. Ningú va saber-ne mai més res. I és per això que a Martorell hi ha el pont del diable, però entre Olesa i Esparreguera està el pont dels àngels.

Escrito por princesa pèsol & Amkiel

Etiquetado en #·QUIMERAS·

Comentar este post