· Bocins d'històries V ·

Publicado en 15 Mayo 2013

Bocins-d-histo-ries-V.jpgEra dijous i era el dia més calorós de l'any, fins aleshores; d'aquells dies que no et ve de gust sortir de casa per que tens la sensació que et desfaràs a les cinc primeres passes; però la Carlota no tenia més opció, era tant important per ella aquest dijous... així que es va dutxar amb aigua ben freda, es va posar aquell vestit nou i es va recollir els cabells amb la goma que li havia regalat la seva mare. Va baixar les escales fent salts i es va dirigir cap a casa d'en Marc, la noticia que li havia de donar era d'aquelles que només et poden fer somriure, i tenia moltes ganes de compartir-ho amb ell, amb qui sinó? 

Va picar al timbre vàries vegades, però semblava que en Marc no era a casa... es va esperar una estona a la porta, asseguda al graó de davant de casa seva; però després de varis missatges, trucades i esperar força estona, la Carlota es comença a preocupar... la seva alegria va marfonent-se a mida que passa l'estona... al final, cap cota [va començar a fer-se fosc], decideix retornar a casa, es posa al llit i sense entendre ben bé per que es posa a plorar...


No sabia com hi havia anat a parar allà, a dins d'aquell soterrani ple d'humitat i pudor d'aire tancat. Els ulls li coïen i un molest brunzit li barrinava les temples. Estirat al terra, lo primer que va veure en obrir els ulls va ser una bombeta de poca potència que, a dures penes, donava claror al seu voltant. Es va aixecar i es va haver de recolzar a la paret del mareig que li sobrevingué. Si no fos que era abstemi, pensaria que tenia una ressaca de les pitjors. Es va atansar a la porta però, evidentment en aquest conte, estava tancada. Després d'analitzar la situació i considerar-la ben penosa, va començar a xisclar fort, demanant ajuda. Però ningú no va respondre, ni res es va sentir fora del seu panteixar. Llavors es va seure al terra a esperar el que fos que s'esdevingués. Al moment, algú va furgar al pany i la porta s'obrí. Era la mare de la Carlota, la seva futura sogra si algú molt malvat, com ara ella, per exemple, no ho evitava. «Hola Marc, m'alegro de veure't.» va dir amb sorna. «Ves-te preparant, que d'ací no en sortiràs fins que la meva filla s'hagi oblidat de tu.» i va començar a riure i li cridà «Ets el meu presoner!». Llavors ell, aixecant-se i mirant-la als ulls li va dir: «No s'equivoqui, senyora, que no sóc pas presoner seu, que de vuit anys abans ja ho sóc: presoner de l'amor de la seva filla.»

Escrito por princesa pèsol & Amkiel

Etiquetado en #·QUIMERAS·

Comentar este post