· Bocins d'històries IV ·

Publicado en 14 Mayo 2013

Bocins-d-histo-ries-IV.jpgDylam, és la deessa dels somnis, cada nit apareix a l'habitació d'aquelles persones que els passen històries boniques (ja siguin reals o imaginàries). 

Quan estan adormides, agafa el seu ganivet de plata i marca tres punts al cap de les persones, fent un tall, invisible als ulls, a través del qual entra dins el cervell. Quan és dins, busca els records, les vivències, els estats d'ànim i aleshores comença a crear els somnis. Quan marxa, al matí, cus la ferida amb fils daurats...

Aquella nit havia anat a visitar a l'Arnau, escultor que poc li interessava el reconeixament de la gent, per a ell l'important era gaudir de la feina que feia. 

A l'endemà, l'Arnau es va llevar i va anar al seu taller; sense saber perquè va començar a escolpir una figura, en acabar la obra li va posar per nom: Oníric.


N'estava fart del meu veí bohemi, l'Arnau. Tot el dia amunt i avall amb aquell posat melancòlic i la mirada perduda d'un somiatruites. A més, era artista, però no podia ser pintor, no, o poeta, encara menys, sinó que era escultor: patam-patam, tot el dia, patam-patam, donant-li cops a la pedra per treure'n un nosequè bonic que, segons deia, estava allà amagat esperant que ell treies el que sobrava. I ni tan sols era famós al seu ambient. En resum, un cero a l'esquerra. Però ara estava amoïnat, tot sigui dit, doncs feia molts dies que no el sentia, ni me'l trobava per l'escala ni pel barri. Així que em vaig atansar a la seva porta per preguntar-li si es trobava bé doncs, recoi, bé que l'era el meu veí i això comporta certes obligacions. La porta va cedir al primer toc, estava oberta. Vaig entrar, quin remei, i el vaig buscar pel pis. El vaig trobar al mig del seu estudi, mirant embadalit una escultura que, tot sigui dit, era ben bonica. Inclús semblava desprendre certa llum i transmetia una pau indescriptible. Vaig posar la ma a la seva espatlla i, llavors, va fer un bot com si es despertés d'un somni. «Hola, veí. Tinc un regal per a tu.» I em va donar aquella escultura. Vaig sortir d'allà, amb l'escultura sota el braç, sense ni tan sols preguntar-li si es trobava bé ni donar-li les gràcies. Potser ni vaig tancar la meva porta. Em trobava estrany, confús. Un cop a casa la vaig desar a la taula del menjador i me la vaig mirar i mirar i mirar... I ara, desprès d'uns quants mesos així, mirant, només espero que entri algú a qui li pugui regalar.

Escrito por princesa pèsol & Amkiel

Etiquetado en #·QUIMERAS·

Comentar este post