Aquí descansa Nevares [fragment del pròleg]

Publicado en 10 Agosto 2011

Aqui-descansa.jpgS'ha escrit sovint que l'indi és indiferent, perquè passa per alt coses que els blancs empaitem traient el fetge per la boca. I s'ha parlat molt de la impassibilitat de l'indi davant de trasbalsos que a nosaltres ens semblen memorables, com néixer, morir o el fet de viure amb penes i treballs. Càustics, els blancs trobem molt il·lustratives històries com aquesta:

Un pastor evangelista americà va traslladar-se a Mèxic, Districte Federal, amb la seva esposa i dues filles. Anava a salvar ànimes i a explicar que a la terra s'hi ve de pas i que el que de debò compta és el cel.

Un cop instal·lats en un pis de la colònia Narvarte, prop de la missió, la senyora va llogar una dona del país, una índia originària de Huejotzingo, que vivia al barri de Popotla. La dona era casada —no pas de plantilla, segons expressió d'ella— amb un xofer desobligat que no s'ocupava de la família. Tenia una colla de fills, d'aquest i d'altres matrimonis temporers, i no es podia comprometre a una feina que l'obligués a dormir fora de casa. De manera que fou emparaulada per començar de bon matí i acabar cap al tard, amb temps de retirar a bona hora.

En una ocasió, va presentar-se prop de migdia, i digué amb una gran naturalitat que no hi havia pogut anar abans perquè se li havia mort una filla. L'esposa del ministre protestant es va esborronar.

—Deus estar desesperada! —li digué.

—No. Era molt petita.

Al cap de poques setmanes, l'índia tornà a fer tard a la feina, i aleshores explicà que era perquè se li havia mort la mare.

—És horrorós! —cridà la mestressa.

—No. Ja era molt gran.

Encara no havien transcorregut tres mesos, que la minyona va fallar una vegada més i comparegué a mitja tarda, amb la novetat que li havien mort el marit.

—Això és catastròfic! —exclamà la senyora—. Deus estar desfeta!

—No. Aquest estava al punt.

De la interpretació de fets diversos com aquest neixen incomprensions que fan de mal salvar. Per a la dama evangelista, la minyona indígena tenia una idea molt primitiva de l'amor humà. En canvi, és possible que la serventa trobés que els esgarips de la mestressa davant del compromís de la mort, ben segur i conegut, denotaven una reprovable falsedat, ja que no devia creure en el paradís etern que predicava el seu marit.

Escrito por Pere Calders

Etiquetado en #RACIOCINIO

Comentar este post

Levemente 08/15/2011 19:16


Sabemos lo que es la muerte para los que quedamos, pero no para los que se van. ¿Espanto?... sí, o no.


Amkiel 08/17/2011 20:03



La muerte no es algo, sino la falta de todo.



Levemente 08/14/2011 11:39


Lo que es una babelidad (¡qué buena imprecisión!) es que las culturas "avanzadas" no asuman e integren la muerte como algo natural, inherente a la vida, frente a las más "primitivas" que sí tienen
la capacidad/idiosincrasia de alejar "el drama". Puede que ni siquiera incorporarlo a la pérdida.


Amkiel 08/15/2011 15:58



Las culturas avanzadas quizás lo sean precisamente porque se dedican a la cultura para escapar del espanto de pensar en la muerte.



Carmen Neke 08/11/2011 12:22


Qué bien, el Google Chrome me traduce automáticamente la página del catalán al español :) Una traducción pésima, pero me ha servido para saber lo bueno que es el relato. O hacerme una idea, al
menos.


Amkiel 08/13/2011 21:12



La tecnología avanza que es una BABELidad.



Mariona 08/11/2011 00:10


Pot ser el indis eran així, però ja fa molts anys que es van encarregar de canviar-ho. De fet, indis ja casi no hi ha...

(La il·lustarció és molt bonica)


Amkiel 08/13/2011 21:12



La natura aplica l'evolució, i els poderosos apliquen la devolució.