A l'avió de tornada [darrer registre del dietari "La primavera a Pequín"]

Publicado en 6 Enero 2014

Al-avio--de-tornada.jpgDe tant en tant, a l'avió de tornada de Pequín a París, miro la pantalleta on surt un mapa del posicionament de la nostra ruta: Ulan Bator, Novosibirsk, Omsk, riu Ob, golf de Baydaratskaia, Sverdlosk, embassament de Gortkorskoye, Minsk, Varsòvia... D'ençà que de petit contemplava els mapes acolorits de l'atles Salinas sempre m'ha fascinat aquesta visió de la geografia com un espai de contorns físics limitats però absolutament ple de misteris: accidents geogràfics, ciutats resplendents, tribus ferotges, llengües críptiques, distàncies impossibles, deserts eterns, llacs glaçats, rius cabalosos... Tot d'una, la moderna navegació aèria posa a milers de metres sota la carcassa indiferent de l'avió totes les aventures de Jules Verne, de Tintín, d'Oliver Curwood... i ho fa amb una força feréstega i multiplicada. Veig els noms a la pantalleta, i per la finestra veig passar el relleu de valls i cadenes de muntanyes que encara em són plenes de la mateixa aventura i del mateix misteri. La vida és massa gran i massa rica per mirar-se-la de tan lluny, tan veloços i indiferents, per evocar-la només amb un nom ple de ressonàncies. Tot d'una se m'acut com és de plànyer l'ofici dels déus: haver de donar nom a les coses sense realment conèixer-les, sense tenir l'oportunitat d'experimentar-les i tocar-les de ple. Haver de «crear» sense poder «ser». Batejar els cetacis sense arribar a sentir-se empetitit per la grandària de la balena; dir la paraula «tigre» i no reconèixer el respecte, la meravella i la por en el calfred silenciós de l'espinada; crear les glaceres o el desert sense tenir els peus congelats, els dits embalbits, o sense patir l'esgratinyadura dolorosa de la sorra als narius i a la gola.

Potser l'avió, des d'aquesta distància de tants milers de metres que tot ho empetiteix, ens acosta a la divinitat; però la mateixa fragilitat de la tècnica humana i la fantasia dels noms que llegeixo a la pantalleta em fan sentir ignorant i modest d'una manera prou agradable, i em permeten sentir-me físicament, innocentment, agraït per aquesta aventura. Montaigne deia alguna cosa com que ell pretenia mostrar el seu punt de vista i no pas la mesura de les coses; la meva ignorància no em permet ni tan sols dir que tinc una opinió formada, o un punt de vista, sobre la meva estada a Pequín durant aquest mes, i encara menys sobre la Xina. M'ha quedat un cuc de curiositat que no m'abandona i que m'obliga a jutjar les coses d'una altra manera; de moment hauré de ser més benèvol amb la meva ignorància. Mentrestant he anat anotant les coses que em sorprenien, que cridaven la meva atenció i he procurat fer-ne una descripció subjectiva però acurada. M'hauria agradat saber-ne moltes coses més, però he fet com els gats que venien sota la meva finestra: observar gandulejant. Mai no sabré si amb la meva badoqueria n'hi ha prou.

Escrito por Francesc Parcerisas

Etiquetado en #RACIOCINIO

Comentar este post