La vida que escric [extracte]

Publicado en 14 Junio 2017

La vida que escric [extracte]

Prou sé que la vida s'aprèn vivint-la, sovint a patacades, però mirar d'endreçar els aprenentatges per escrit els consolida.

En aquesta vida he après que alguns som tan passerells que necessitem un ultimàtum dels grossos per prioritzar de debò. I que quan prioritzes de debò, t'agafa un atac de lucidesa que donaries les gràcies al puto ultimàtum.

Que la gent que en circumstàncies normals ja és extraordinària, en casos extraordinaris aconsegueix el miracle que tot sembli normal. Que no hi ha elogi més gran que ser acusat d'ingenu per un cínic. I que una decisió tan simple com quedar amb els que estimes i fugir dels que et fan la vida impossible t'acosta bastant a la felicitat.

Que quan la vida es complica, es multipliquen les oportunitats d'aprendre de persones increïbles. I que no hem de desaprofitar cap bona ocasió per riure, plorar o fer-nos una bona abraçada.

Que acceptar las limitacions té un punt de dolorós i un altre d'alliberador. Et pots abocar en cos i ànima al que et queda, si aprens a deixar de lamentar el que perds.

Que quan es tanca una porta s'obren soletes un munt de finestres. Que l'amabilitat pot ser la idea més revolucionària. Que en lloc de maleir-nos els ossos caldria celebrar aquest esquelet que ens aguanta.

Que prioritzar vol dir descartar. Per poder dir un sí entusiasta i possible hauràs de dir un no contundent i desculpabilitzat al que no hi cap.

Que el pitjor de la por és quan ens fa de pilot, quan s'instal·la al volant. La por de la veritat ens fa mentiders, la por de sentir emocions fortes ens fa freds, la por del risc ens fa tirar massa tovalloles, i la por de morir ens pot impedir viure.

Que ens cal més mala llet i més esperança. Ens convé assenyalar i denunciar als culpables, mirar-los als ulls, no assumir que això toca, mostrar-los tota la ràbia que sentim. I simultàniament anar arreglant amb les mans el dia a dia, des de l'inconformisme, amb l'ambició i la certesa absoluta que és possible.

Que la bellesa és en la mirada, i no hi ha privilegi més bonic que ser observat des de l'amor incondicional i l'alegria de viure.

Que l'optimisme és sempre l'opció més recomanable i, quan van mal dades, és imprescindible.

Escrito por Carles Capdevila

Etiquetado en #RACIOCINIO

Comentar este post