Penèlope

Publicado en 25 Febrero 2017

Penèlope

Em compta el temps la marinada amarga,
la mar amb son abominable crit!
La mel dintre la gerra s'ha espessit
i els brots que vas deixar fan ombra llarga.

Oh xaragall lluent! La seda blanca
serà la lluna de la meva nit;
l'arbre cairat, capçal del nostre llit,
estén encar un pensament de branca.

Esquerpa, sola, tota fel i espina,
faig i desfaig l'absurda teranyina,
aranya al·lucinada del no-res.

Un deix d'amor arran de llavi puja
i mor com una llàgrima de pluja
al viu del darrer pètal que ha malmès.

Escrito por Mercè Rodoreda

Etiquetado en #LITERATURA

Comentar este post