Aigua

Publicado en 1 Octubre 2014

Aigua

Aigua que no renta.

Que baixa en mil rius sense mar i porta fang a les entrades dels baixos i a dins, que allarga uns dits plens de llot pels terres sense enrajolar, per la palla ennegrida dels llits. Que bat les finestres i desperta del son, o porta als somnis fantasmes d'antics dolors. Que deixa marques negres a les altes parets de travertí, troba camins pels vells edificis i en mina els fonaments. Que empastifa les sabates enllustrades i arrabassa els paraigües de les mans, perquè no vol obstacles que li impedeixin entrar a les ànimes i portar-hi la humitat de la tristor.

Aigua que separa.

Que esdevé una paret freda entre els amants i els pren el somriure dels ulls i del cor. Que allunya l'escola, el taller, el despatx perquè fa que entremig hi hagi un mar pel qual no es pot navegar. Que converteix el carrer en un riu relliscós, que en els seus remolins ofega tota esperança de trobar-se. Que pren els joscs a les criatures i els obliga a la presó d'una cadira o d'una habitació.

Aigua que fa por.

Que ve del tro que sotragueja la nit, del llamp que il·lumina el silenci. Que fa que el cor et faci un bot a dins del pit i que amaguis el cap entre les espatlles. Que fa cruixir les parets i fa pensar que res és segur, que no hi ha res que no s'acabi.

Escrito por Maurizio de Giovanni

Etiquetado en #LITERATURA

Comentar este post