Publicado en 25 Noviembre 2016

ADÉU AL MASCLE!

¿Per què t’afues, dret, cap a la mort petita
que t’assetja al tombant d’aquest paisatge clos?
Per què signes amb foc l’escala del rellotge?
No. Vine com un riu traginador de llunes!

Allargassa’t a pler sota els tendals de boira.
Saluda els brins de l’herba, l’olor del pa, l’argila.
Afilera palets en copes sense fons.
Esfilagarsa’t, dolç, pels sellons i les ribes.

Sargantana voraç, beu-te el sol i la pluja,
la flonjor de la llana que recaptes dels núvols,
el viu dels cavallets del dimoni, el silenci
i els tresors que l’atzar congria a les rècues.

I emmiralla’m, obert, des del pou fins al delta,
on oblidem l’ençà, negats d’amor i d’aigua.

Ver comentarios

Escrito por Maria-Mercè Marçal

Etiquetado en #LITERATURA

Publicado en 24 Noviembre 2016

Cançoner (#99)

Ja que tant vós com jo hem comprovat
com el nostre esperar se'ns torna frau,
rere aquell summe bé que mai desplau
alceu el cor a més feliç estat.

La vida terrenal és com un prat
on entre flors i herbei el serpent jau;
i si la seva vista els ulls complau
és per deixar més l'ànim envescat.

Vós, així, si cerqueu tenir la ment
serena fins al jorn postrem d'esglai
seguiu els pocs, i no la vulgar gent.

Bé em podran dir: «Germà, trobes esplai
a guiar pel camí on freqüentment
t'esgarriaves, i ara més que mai».

Ver comentarios

Escrito por Francesco Petrarca (trad. Miquel Desclot)

Etiquetado en #LITERATURA

Publicado en 21 Noviembre 2016

VERSIONS.0

—No servim a versions. —Em van dir al bar dels Salistes, sense ni aixecar la mirada de la barra. Vaig marxar d'allà, amb dignitat, la poca que em quedava; el beure ja me'l faria a casa.

Els últims temps s'han posat difícils per als que no som versions originals. Jo sóc una 3.0 i el llegat del meu origen poc m'importa i faig per oblidar-lo. L'acumulació de records fa que molts moments es perdin en el temps com llàgrimes en la pluja. La clonació quàntica, que no només inclou el cos sinó també les experiències acumulades, és una enganyifa. Només m'importo jo i no m'identifico pas amb el que era abans. Sé que jo (si és que em puc dir «jo») era algú d'Alcanar que havia fet fortuna amb la venda de sismògrafs. Encarregar una versió d'un mateix és cosa de molts diners, tot i que en el mercat negre ja se'n fan per molt menys de la meitat, però sense garanties de millora. Vet aquí el quid de la qüestió: som millors que els originals, i això els fa por. I ja fan bé de tenir-ne, perquè acabarem amb ells.

Una Església en plena agonia fou la primera a posicionar-se en contra. Malgrat tot, encara té prou influència sobre aquella gent que no necessita estimar cap déu, perquè en tenen prou amb algú que els digui quin diable cal odiar. Després vingueren els bioecoètics que no volen saber res de tot allò que no sigui degut a l'evolució natural de les espècies. No és bo o no pot ser bo i, davant del dubte, no ho volem, pensen. Curtets de mena, que viuen rodejats de manipulacions artificials o bé ni tan sols existiríem avui dia. I, per reblar el clau, el govern decidí no deixar-nos votar, deixant així oberta la porta per la que entren tots els mals que ens volen fora de la societat.

És qüestió de temps, però. Aquesta tecnologia estarà cada vegada més a l'abast de tothom i, llavors, ja no hi haurà cap poder terrenal o diví capaç d'aturar el que ha de succeir. Ens han fet creure tant en el poder del jo i l'ara que ningú voldrà arriscar-se amb el tràngol de fundar una família, amb les incerteses i dificultats que suposa entendre's amb algú altre i preocupar-se'n tothora. Serà vist com quelcom atàvic, passat de moda i clarament superat. Viurem a un món sense lligams de cap tipus, tothom lliure i sobirà de sí mateix, com raigs C brillant en la foscor però il·luminant només el propi camí. I com que no haurem perdut l'ànsia d'immortalitat, ens clonarem massivament. Cada cop estarem més depurats de les imperfeccions humanes, fins al punt que de la humanitat que coneixem, les versions originals, ja no en quedarà res, doncs serà una altra cosa, una versió actualitzada.

Ver comentarios

Escrito por Amkiel

Etiquetado en #·QUIMERAS·

Publicado en 13 Noviembre 2016

Immanuel Kant (1724-1804) [fragmento]

Retomemos una vez más las tres preguntas mencionadas al inicio de este capítulo [del libro "El gran asombro" de Jeanne Hersch]: «¿Qué puedo saber? ¿Qué debo hacer? ¿Qué tengo derecho a esperar?».

«¿Qué puedo saber?». Puedo aprender a conocer los fenómenos en el curso de un proceso sin fin. En efecto, la investigación científica no encuentra límite alguno. Puedo también saber que sólo conozco fenómenos, y que, en consecuencia, mi ciencia está, por naturaleza, limitada.

«¿Qué debo hacer?». En cada situación concreta, debo, hic et nunc, referirme al imperativo categórico, que no se distingue de mi libertad si supera toda realidad fenoménica para no imponerse como deber, constitutivo por sí sólo —por su carácter absoluto— del carácter moral de mi acción.

Puedo tomar en cuenta las consecuencias de mis actos, pero no son estas consecuencias las que han determinado mis decisiones. Por el contrario: estas mismas consecuencias, las evalúo según la máxima moral que rige mi voluntad.

«¿Qué tengo derecho a esperar?». Me está permitido esperar todo lo que mi conocimiento de los fenómenos no me prohíba esperar, y que está postulado por la ley moral: mi libertad; la inmortalidad del alma, en el sentido de su esencia nouménica, que escapa al tiempo; y la existencia de Dios. Pero, por encima de todo, me está permitido esperar un sentido. Esperanza que no se basa en un saber, que no es posible probar ni refutar. Es una creencia.

Ver comentarios

Escrito por Jeanne Hersch

Etiquetado en #RACIOCINIO

Publicado en 9 Noviembre 2016

Escrito por Amkiel

Etiquetado en #·MIRADAS·

Publicado en 5 Noviembre 2016

Nada

Los filósofos de la época de Descartes, Spinoza y Leibniz presentan un rasgo común. Para ellos «es natural» que exista el ser y no es natural, en absoluto, que pueda existir primero la nada. En nuestra época, en cambio, Heidegger invierte esta relación y plantea la siguiente cuestión: «¿Por qué existe algo y no la nada?». Parece que, para los espíritus de nuestro tiempo, la nada ha devenido más «natural», más inmediatamente original, que el ser. Para que el ser sea, es necesario establecer un tipo particular de causalidad, de otro modo sólo existe la nada. Que exista el ser requiere una explicación; por el contrario, que exista la nada parece no requerir ninguna. Y ésta es una actitud nueva. A lo largo de la historia del pensamiento, los hombres han partido de la idea de que la presencia del ser era más «natural» que la de la nada. Esto se ve claramente, en particular, en los griegos, quienes prescindieron de toda creación. La tradición judeocristiana necesitó de la Creación para que el mundo existiera, pero el ser de Dios es eterno. Dios en cuanto ser parecía inquebrantable. Por el contrario, en los tiempos modernos se afirma una tendencia que concede en cierto sentido una prioridad al no-ser sobre el ser y tiene la necesidad de explicar que «existe algo y no la nada».

Ver comentarios

Escrito por Jeanne Hersch

Etiquetado en #RACIOCINIO

Publicado en 30 Octubre 2016

Misterio

No acostumbro a usar la palabra misterio; suelo hablar más bien de problemas. El término problema sirve para designar un obstáculo contra el cual choca nuestro pensamiento, y que no proviene simplemente de una debilidad de nuestra mente, sino que depende de la esencia de nuestra condición, de nuestra situación en el mundo en cuanto seres pensantes, y que, por esta razón, no admite una solución definitiva. Es necesario distinguir entre una pregunta y un problema. Cuando nos planteamos una simple pregunta, podemos darle una respuesta. Pero si planteamos una «pregunta» a la que sólo podemos responder con una nueva «pregunta», que sólo puede aclarar aquello que nunca podremos comprender, entonces hablamos de un «problema».

En cada problema existe, pues, un misterio. Su densidad y su impacto son misteriosos. Y las «soluciones» que intentamos darle no son más que rayos luminosos arrojados sobre el misterio, no para suprimirlo, sino para mostrar su profundidad.

Un misterio, en filosofía, no se suprime. Cuando lo iluminamos se profundiza.

Ver comentarios

Escrito por Jeanne Hersch

Etiquetado en #RACIOCINIO

Publicado en 12 Octubre 2016

REFUGEES

They have no need of our help
So do not tell me
These haggard faces could belong to you or me
Should life have dealt a different hand
We need to see them for who they really are
Chancers and scroungers
Layabouts and loungers
With bombs up their sleeves
Cut-throats and thieves
They are not
Welcome here
We should make them
Go back to where they came from
They cannot
Share our food
Share our homes
Share our countries
Instead let us
Build a wall to keep them out
It is not okay to say
These are people just like us
A place should only belong to those who are born there
Do not be so stupid to think that
The world can be looked at another way

(now read from bottom to top)


no els cal la nostra ajuda
per tant no em diguis que
aquestes cares ulleroses podrien ser la teua o la meua
si la vida els hagués donat millors cartes
cal que els veiem com són realment
aprofitats i penques
dropos i mandrosos
amb bombes sota la màniga
assassins i lladres
no són
benvinguts aquí
hauríem de fer-los
tornar d'on vénen
no poden
compartir el nostre menjar
compartir les nostres llars
compartir els nostres països
en lloc d'això consentim
aixecar un mur per allunyar-los
no està bé admetre
aquestes són persones igual que nosaltres
un lloc no hauria de pertànyer només als que hi han nascut
no sigueu tan rucs de creure que

el món es pot veure d'una altra manera

Ver comentarios

Escrito por Brian Bilston [traducció de l'anglès de Montserrat Aloy i Roca]

Publicado en 9 Octubre 2016

la Paraula

La poesia és la paraula despullada de tot, la paraula nua davant del silenci, silenci de tot allò que és davant nostre o dins nostre. Molt sovint hem retrobat el silenci en les paraules; que no són buides de sentit però demanen pensar-lo i contemplar-lo. Probablement, allò que les paraules no suporten no és pas el silenci, sinó la buidor. El silenci que prepara la paraula o la medita ens plau i ens reconforta. És un silenci de sentit que demana temps, i després, a vegades molt després, sorgeixen les paraules per a expressar aquest sentit. A vegades senzillament cerquem una paraula: la Paraula. Si abastéssim la Paraula, què més ens caldria?

Ver comentarios

Escrito por Antoni Bosch-Veciana

Etiquetado en #RACIOCINIO

Publicado en 29 Septiembre 2016

Escrito por Amkiel

Etiquetado en #·MIRADAS·